Loading...

Galeria d'imatges

La Nit de San Joan 2017

La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc, la Nit de les Bruixes o la Nit del Ros, se celebra arreu dels Països Catalans[1][2][3][4][5][6] i altres indrets durant la nit entre el 23 i 24 de juny.

Detalls i Activitats en

La Revetlla de Sant Joan

Registra't aquí per fer la teva reserva

Tradició i història

De la Revetlla de Sant Joan

És una nit màgica en què se celebra el solstici d’estiu, amb dos dies de retard. És una celebració que l’Església Catòlica fa coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista i que ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics.[7]

 

L’origen de la celebració de la Nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal. Amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme, és un culte al sol, a l’allargament del dia, pel solstici d’estiu.[7]

 

Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se’n munten moltes de diferents o només se’n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s’han anat acumulant durant tot l’any. En les celebracions hi té un lloc destacat la pirotècnia.[7]

 

Gastronòmicament s’acostumen a acompanyar les reunions familiars al vespre pròpies d’aquesta data amb la coca de Sant Joan, de recapte o de llardons.

 

La Nit de Sant Joan no té una festa única, sinó que, simultàniament, cada poble i cada barri fa les fogueres i les revetlles pròpies. La festa que es fa al voltant dels focs pot ser de moltes menes: sopars populars, espectacles pirotècnics amb diables i bèsties, orquestres i grups musicals que fan ballar el públic, etc. És tradició prendre cava i coca de Sant Joan.[7]

 

Durant la nit de Sant Joan, les fogueres s’encenen quan el sol es pon i s’alimenten fins ben entrada la nit, o la matinada, amb tota mena d’andròmines combustibles. Atreta pel magnetisme del foc, la gent s’hi aplega, canta i balla al voltant… i els més agosarats hi salten per sobre o trepitgen les brases.

 

La relació entre el foc i el solstici d’estiu ve de molt lluny: se sap que les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres.

 

En el curs de la història el ritu ha perviscut en les diverses circumstàncies: es va cristianitzar a la fi de l’imperi Romà, es va mantenir més endavant gràcies a la permissivitat cultural dels àrabs i en èpoques més dures va sobreviure per l’arrelament en l’àmbit familiar.

El fet és que la tradició dels focs es manté ben viva gràcies al contingut social, col·lectiu i cerimoniós que porta implícit.[8]

 

Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, uns troncs que, en alguns pobles dels Pirineus, es baixen encesos a collibè o rodolant per les muntanyes fins a la plaça, on s’apilen per formar fogueres.[8]

Balls i danses

Al segle XXI els balls per sant Joan romanen reduïts a l’àmbit estrictament folklòric, però havien estat molt estesos a tot arreu, sovint com una manera d’atiar el foc o de simplement fer-ho veure. Es tractava de balls rodons que es feien al voltant de la foguera.

On era popular la sardana es ballaven sardanes, però a la resta de territoris solien ser corrandes cantades pels mateixos ballaires i desproveïdes de qualsevol instrument.

A cada poble tenien la seva pròpia cantarella, però a causa de la mena de celebració en què s’ha convertit avui la festivitat, han acabat desapareixent, o si més no, han esdevingut festes de música enllaunada.

Curses pel bosc

En els pobles del Pallars encara queda el costum antic, més estés abans, de carregar a coll troncs ardents i flamejants, corrents pel mig del bosc. Els que ho fan s’anomenen fallaires. El foc va alliberant una cua de guspires que n’il·luminen l’esquena i guarneixen la nit fosca des de la llunyania.[11]

Un parell de setmanes abans, els fadrins interessats a participar-hi, van al bosc i tallen un tronc (falla) tan gran com les seves forces els permetin de carregar.

Arribada la nit, s’enfilen al cim d’una certa muntanya i a un senyal de sortida d’un a un es llencen en cursa en un sender determinat. Al peu de la rampa, esperen dos casats amb la tasca d’aturar aquells que duen massa embranzida per poder-se deturar sols.

Un cop acabat el recorregut llencen els troncs per encendre una gran foguera comunal. La tradició és ben viva, però ha perdut molta part litúrgica relacionada amb el cristianisme, com passejades davant l’església i passades de rosari.

Es conta que els antics pirinencs foragitaven amb foc els esperits de la nit, tot esperant que el sol del matí els espantés. Amb les flames de les falles, es donava força al nou sol.

La paraula falla ve del mot llatí facula, que vol dir torxa o atxa. Ja en el Llibre dels Feits, es diu que les tropes catalanes del rei En Jaume portaven falles per fer llum al seu pas.

Al Pirineu català, els fallaires baixen corrent muntanya avall amb les falles o els fais encesos fins a la plaça del poble, on fan la gran foguera. A mitjan mes de juny, al poble de Durro, els fadrins baixen muntanya avall amb la falla encesa tot seguint al fadrí major fins al poble. A Isil, ho fan per Sant Joan.[12]

Cap comentari encara! Sigui vostè el primer a comentar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies